«Mario Miguel Rodríguez Ruiz». El veïnat, Ajuntament de Monòver, abril de 2001, p. 26-27.

Monòver 1972. Gèminis. Fill de Mario i Isabel. Des de menut va començar dibuixar en casa i després en el taller de Enrique Vidal 1985. Mario va créixer en un ambient familiar on les converses sobre pintura i pintors era molt freqüent. Els seus pares, la seua tia Carmen i també son tio Esteban li parlaven sovint d’Enrique Cosin i del grup de Teatre Palera del qual aquest últim era membre i de les vicissituds que havien patit al principi i el gran suport i defensa que havien tingut per part del pintor Luís Vidal que els va acollir al estudi. L’altra gran influència que Mario va tenir va ser del seu avi Salvador Ruiz, el qual era agent comercial i soci de Luis Vidal. En aquella època quasi ningú tenia cotxe, i Salvador era sempre qui acompanyava a Luis i els altres pintors, Boix, Cosin etc. a totes les exposicions. L’avi li contava a Mario multituds d’anècdotes com per exemple que Luis Vidal el feia parar de sobte en mig de la carretera per tal de contemplar uns determinats colors.

De la mà del seu avi va visitar per primera vegada El Palera i -segons confessa- l’olor de pintura i aiguarràs li van influir gratament. Va intuir que allò li agradava i estava plenament convençut que els homes que allí treballaven eren feliços, que acudir cada dia a aquell lloc era un privilegi. Quan siga major vull dedicar-me a aquest ofici, va pensar. Aquells ulls innocents, amb 12 anys, sentien que el seu futur podia ser la pintura, un desig difícil, però no impossible.

Per aquell temps va començar en l’acadèmia d’Enrique Vidal Pina a dibuixar amb carbons, llapis compost i aquarel·les. De la mà del mestre comença a soltar-se i inicia les seues pròpies investigacions i visions personals. Allí descobreix l’impressionisme i s’enamora del quadres de Van Gogh, Gauguin, Cézanne etc. D’Enrique valora molt que malgrat el seu caràcter divertit i bromista l’insistira en que es prenguera la pintura seriosament.

Mario recorda que quan eixia de les classes d’Enrique se’n anava amb els seus companys Antonio Ballester i J. Luis Azorín al Palera i continuaven pintant les coses que veiem. Al principi ho feien des de la teulada perquè no tenien la clau. Pintaven hores i hores sense cansar-se, ho percebien com un divertiment. No ho consideraven treball. Allò li va donar una base disciplinaria important.

En 1985 va pintar els seu primer oli i exposa per primera vegada un quadre titulat Vista de la Iglesia desde El Palera.

A partir del 86 troba una primera definició del seu estil. Estava buscant una identitat pròpia. Ara, després de 14 anys, es reconeixen algunes coses d’ell mateix en eixos quadres primerencs. En 1988 obté l’accèssit al millor tema en el concurs de cartells i animat, va plantejar-se la possibilitat d’estudiar Belles Arts. Amb les recomanacions del seu mestre Enrique Vidal i del seu avi Salvador i el gran esforç dels seus pares se’n va anar a València. Allí va descobrir un nou món i unes noves amistats. La gran ciutat li oferia amples horitzons que a Monòver li mancaven. Per començar acudia contínuament a L’IVAM (Institu valencià d’art modern) i a la majoria d’exposicions que es celebraven. Tal i com m’ho explica, València va ser un alliberament. Quan va tornar ja no era el mateix. Va ser allí on descobreix el fauvisme, l’expressionisme, Matisse, Derain, en definitiva l’avantguarda. Bons professors com José Antonio Garcia Hernández que en cinc anys de carrera i dos de doctorat li ajuden a descobrir les línies artístiques actuals. Arriben les primeres vendes als seus familiars i amics que ajuden l’economia familiar per tal de mantindre’s en València. Les exposicions de 1993 al camp de Monòver organitzades pel grup Palera Jove, del qual també formaven part Mª Dolors Aguilar i Fabian Mira, van ser molt importants per a ell i van fer que es relacionara amb la gent del teatre per als que va dissenyar i realitzar l’escenografia de Jaques i el seu amo que va representar el Grup de Teatre Palera. Volien portar la pintura a llocs que probablement mai arribaria, per exemple a La Romaneta o el Fondó. Va ser una situació surrealista quan després de tancar la vaca van llançar coets anunciant l’exposició. En 1993 va acabar la carrera i li van donar la beca Rodríguez Acosta de Granada. Per l’estiu van morir l’avi Salvador i Enrique Cosin a qui solia visitar en sa casa. Per a ell es un moment crític i d’una gran indecisió. Va pensar que una manera de desenvolupar-se com a persona era continuar investigant i ampliar la seua base teòrica per això va decidir fer el doctorat. En contacte amb el departament d’Història de l’art i amb Pablo Ramírez -catedràtic i director- reb la seua proposta d’investigar sobre la pintura alacantina i El Palera, que ja havia tractat abans. Agafa decididament la tesi amb contacte amb J. Antonio Aguirre de Madrid, pintor i crític important dels 60 i 70 -un model per a ell- i treballa en un projecte sobre el pintor monover Higinio Mallebrera. Es relaciona amb galeries com Vinatea, Crisol, etc. Pedro Esteban altre professor l’invita a la beca en el Bierzo (León). També reb altres beques del Gil Albert.

En el 97 va fer la prestació social substitutòria a l’hospital clínic Universitari de València amb xiquets malalts de càncer i li va afectar positivament malgrat la gravetat de la situació. En el 98 torna a Monòver i Enrique Vidal li presta el seu estudi al carrer Fonament on ara està. Compagina la docència amb la pintura: l’any passat en la escola taller d’Elda com a professor de disseny i enguany en la escola d’art d’Alcoi com a professor de dibuix i fotografia. Mario Rodríguez Ruiz procura deixar sempre vàries portes obertes, de dur diverses línies d’actuació per a no esgotar cap d’elles i tornar-hi quan vol. Això li dona la tranquil·litat que tot pintor necessita. Quan treballa els paisatges s’acosta a un realisme proper a l’ortodòxia, de la mateixa manera que s’acosta a la neofiguració quan aborda la línia que tal vegada siga la més interessant: els àngels i les seues diferents representacions, els quals s’han convertit en una quasi obsessió. Un pintor déu de ser un pintor del seu temps. Mario treballa a partir del reciclatge d’imatges actuals, mirant periòdics, diaris, vídeos, etc. Les manipula, i actua sobre elles investigant una part fonamental de la seua obra: la composició. El collage i ara l’ordenador s’han convertit en un tema i en una ferramenta imprescindible. S’ha de tenir en comte que al mirar un quadre de format considerable, com el titulat Àngel i corder, el collage cobra una força molt important la qual el pintor evidencia encara més. Des de Falla o Stravinsky a Garbage i altres músics alternatius, pinta i prepara la tesi sobre les exposicions de Pintura celebrades a Alacant entre 1950 i 1975, i el seu esperat llibre Las Exposiciones de Pintura de Monóvar y el Palera. 1916-1983.