Liberto Esteve Requena: catàleg del Cicle d’Exposicions Monòver i el Seu entorn, celebrat a El Fondó, Cases del Senyor, La Romaneta, Xinorlet y Monòver. Julio-septiembre de 1993.

 

Quan reflexione sobre la pintura dels tres i sobre allò que els ha portat a pintar em quede maravillat. Ens fan partíceps a tots de la seva obra. Perquè és seva, com la vida. Sent una alegria de vore com expressen entre uns marcs qualsevol imatge o ambient i amb tanta naturalitat.

Hi ha un moment en què estàs pintant i estas totalment aïllat.

Quan jo no veig dibuixos en els núvols em trobe en una etapa en què no estic capacitat per a pintar.

Fabián Mira

Quan m’apeteix pintar pinte estiga com estiga.

Hi ha quadres que quan els acabes dius: Qué guay!.

T’apeteix que la teva obra estiga per ahí, que la tinga gent, no la vols tan soIs per a tu.

Ma Dolores Aguilar

No quiero pintar simplemente un paisaje, quiero representar el ambiente.

Para mi era muy importante el ambiente, cuando íbamos Fabián, Noni, Azorín y yo a pintar al Palera. Íbamos por la tarde, cuando se hacía de noche. Se oían las golondrinas, la gente que salía de sus casas a tomar el fresco, encendían los faroles… El ambiente que había allí es para mí lo importante.

Mario M. Rodríguez

Encara em recorde d’aquell dia. Mario, que va canviar un color per un altre va dir: Este es uno de los que tengo que exponer.

Encara puc sentir els ocells i les canyes grogoses que feien dibuixos pel vent. Feia un matí de gloria. Ell pintava i jo escrivia. Estàvem en el Fondó. Un matí de diumenge com un altre. En el camp. Va ser una experiència que no se m’oblidarà en la vida.

Fent este article per al grup Palera em venen al cap imatges i paraules dites per ells tres. María Dolores una vesprada a Novelda, en un bar, va dir: Jo soc molt sensible i m’afecten les coses. Jo vaig traure la cartera i ho vaig apuntar. Sempre anote les coses que m’agraden i que algú ha dit. De María Dolores recorde aquella casa aquell dimarts d’Abril, aquell dimarts de les tronades. Ens quedarem sense Ilum. Vaig entrar. A la saleta hi havia quadres, un al costat de l’altre. Vaig dir «buenas» i María Dolores em va convidar a passar a la cuina. Estava en la seua casa, una casa plena de pintura. Allí vam xarrar fins que ens quedàrem sense Ilum. Fora plovia i a la paret un quadre reflectia un color roig intens. Si hi ha quadres que donen Ilum, eixe era un d’ells.

Cadascú amb un estil propi i cadascú amb unes idees propies sobre el mon. Sobretot Fabian. No el coneixia molt. Si de l’Institut i eixes xarrades entre amics, però no com ara. Des de que formaren el col.lectiu he trobat un altre Fabian del que jo coneixia. Es nota en la seva pintura un aspecte brusc i violent pero amb un sentiment que tan sols ell coneix. Em quede sorprés cada vegada que vaig a la seua casa i veig els seus quadres a la paret plens de misteri. Un estil diferent al de Mario i al de María Dolores i una forma de ser molt peculiar. De tota manera tots formen un equip i tots són allò que volen representar: expressió de la vida quotidiana.

Les exposicions per les pedanies de Monòver semblen un recorregut pels paisatges, els camps, les cases i els carrers d’una terra que ells tres consideren seua. Un d’ells en una conversa amistosa em deia: Quiero que nuestra pintura llegue a esa gente. Porque se lo merece. A nosotros nos están tratando muy bien.

Des d’un bon principi han sabut oferir-nos una altra manera de vore les coses. Eixes coses que nosaltres veiem cada dia, bé un passeig pels carrers de Monòver, be en qualsevol lloc o en la nostra casa, i que no els donem importància.

Encara puc vore els quadres en I’exposició de Setmana Santa 93 en I’Associació d’Estudis Monovers. Un quadre de Fabián, un de Mario y un de María Dolores col.locats en un racó. Formaven un sol grup, un sol equip. Tres quadres de pintura i tres amics que s’estimen.

El fet de pintar els fa originals i aleshores autèntics i com diríem a Monòver: Tenen unes manetes d’or.

Enhora bona i molta sort. Us estime.