Perpal: “Un campanar del Xinorlet. Una casa anònima del Fondó”. El veïnat, Ajuntament de Monòver, Octubre de 1993.

 

Havíem arribat al pati de la Casa de la Cultura i abans de passar el llindar de l’exposició ens havíem entretingut recorrent el mapa del cartell anunciador. Aquí estan els noms de lloc, els topònims que ens parlen d’un espai geogràfic familiar: les Cases del Senyor, la Romaneta, el Fondó, el Xinorlet, el Manyà…

Quan trasponem el portal, l’estètica comença a contradir la cartografia i immediatament ens trobem de viatge per un territori que de sobte se’ns ha fet estrany. Aquestes imatges no corresponen a les que portem estampades en la retina. Aquell campanar del Xinorlet no és veritat. Aquell blau irritat, no és el cel de Monòver. Aquelles siluetes fantàstiques d’unes cases enmig de la polseguera d’una tempesta d’estiu, són pura fantasia. Aquelles pedres calcàries, la recarada d’aquella serra, aquell carrer que tantes vegades hem passejat, són una quimera, un miratge, una al.lucinació.

Aquests quadres mostren una nova realitat, una realitat que corregeix la realitat mateixa, la que nosaltres coneixíem, la seua contemplació ens obliga a detenir-nos per tornar a desxifrar-Ia. Allò que trobem emmarcat és una recreació del nostre espai geogràfic immediat: les pedanies?, els camps de Monòver? Una recreació que ens força a redescobrir una zona del territori monover amb la qual tots els “ciutadans” tenim obert un plet històric.

Els seus habitants eren els camperos essencials, molt més que els veïns d’un caseriu del Bilaire, de l’Alquebla o de la Pedrera; ells es distingien per una paraula, una cadència, una forma verbal, de mosatros, ciutadans per excel.lència, els qui tenim domicili dins les fites de la Venta de Blai, la rambla del Salitre, el Raval i la Sènia.

Aquests jòvens pintors han eixit del casc urbà carregats de cavallets i pintures i amb els ulls ben oberts i els pinzells en la mà s’han proposat tornar-nos una visió estètica d’aquell món menyspreat en nom d’una idea de modernitat de nou- rics. I aquesta visió, ah! Ja no és la d’un Amanci Martínez travestit de Cañís que va de “visita de soca”, no, no han acudit amb mirada arqueològica, ni amb somriure benèvol, no han marxat amb l’afany del folklorista, ni amb la ridícula visió horaciana del senyoret, hi han acudit amb voluntat estètica; s’havien imposat un exercici retòric a l’altura del seu desig d’aprendre i de la seua vocació de dir i han tornat amb mig centenar de quadres que ens diuen aquell món menystingut. En un marc han encabit un món i ens el restitueixen en nom de la justícia. Ens el tornen estranyat perque ells són artistes i el seu ofici no consisteix a reproduir la realitat, sinó a crear noves realitats autosuficients, autònomes, realitats creades del no-res o, com en aquest cas, a partir dels materials que el món del real els ofereix.

És per això que aquells qui tanquen les portes a estos creadors en nom de no se sap quina moral abolida i simultàniament s’inflamen d’amor patriòtic local estan negant la mateixa idea que els enamora; li neguen l’alé vital i la condemnem a la mort per ofegament. EIs pobles cultes estan obligats a protegir els seus artistes, ells son els ulls de la col.lectivitat, ells completen la nostra mirada insuficient, ells veuen més, mésIIuny i millor i el seu esguard ens fa mirar més, méslluny i millor.